Al llarg de les sessions he pogut compartir alguna entrevista amb familiars d'alumnes amb necessitats. M’agradaria abordar el tema de les entrevistes des de l’anàlisi d’algunes de les regles o principis que hi esdevenen fonamentals. Per a fer-ho hem de ser sensibles als diferents elements que estructuren
l’abordatge sistèmic de les relacions humanes. L’objectiu bàsic de qualsevol relació amb la família ha de ser la comunicació.
No s’hi valen succedanis, com pensar que sí, que cal ser atents i respectuosos però què, a la fi, la nostra obligació, com a professionals que som, és explicals-hi el que els toca fer perquè al seu fill o filla li vagin les coses millor. Això és sempre un risc perquè és el resultat d’una mirada endocèntrica, que té les seves arrels en una cultura escolar de màximes i estereotips, a banda que comporta judicis de valor que no sempre
responen a la realitat, com el que sovint sentim com a rerafons de la nostra omnipotència i que té que veure amb el fet de que l’acreditament d’un títol ens atorga un poder que no pot ser discutit. Quan una família és cridada per primera vegada a una entrevista, per dir-ho d’alguna manera, quan encara no ha estat malejada pel sistema escolar, fins i tot malgrat la bona voluntat de una part important dels membres d’aquest sistema, no espera que li diguem si el seu fill es porta bé o malament, si sap fer tal o qual cosa, si ha desenvolupat aquesta o aquella altra capacitat, ..., sinó què, malgrat que a vegades sembli dir-nos el contrari, espera que li diguem, de la forma que sigui, que el seu fill existeix per a nosaltres, que li hem dedicat un temps, que estem esforçant-nos per conèixe’l i que en garantim la seva seguretat física i afectiva, que tenim un projecte per a ell, en definitiva, que ens l’estimem, tot i que també ha de quedar clar que amb aquesta estimació no es corre el risc de que ells siguin tinguts en segon ordre, o pugui minvar l’estimació que senten els seus fills envers ells.
l’abordatge sistèmic de les relacions humanes. L’objectiu bàsic de qualsevol relació amb la família ha de ser la comunicació.
No s’hi valen succedanis, com pensar que sí, que cal ser atents i respectuosos però què, a la fi, la nostra obligació, com a professionals que som, és explicals-hi el que els toca fer perquè al seu fill o filla li vagin les coses millor. Això és sempre un risc perquè és el resultat d’una mirada endocèntrica, que té les seves arrels en una cultura escolar de màximes i estereotips, a banda que comporta judicis de valor que no sempre
responen a la realitat, com el que sovint sentim com a rerafons de la nostra omnipotència i que té que veure amb el fet de que l’acreditament d’un títol ens atorga un poder que no pot ser discutit. Quan una família és cridada per primera vegada a una entrevista, per dir-ho d’alguna manera, quan encara no ha estat malejada pel sistema escolar, fins i tot malgrat la bona voluntat de una part important dels membres d’aquest sistema, no espera que li diguem si el seu fill es porta bé o malament, si sap fer tal o qual cosa, si ha desenvolupat aquesta o aquella altra capacitat, ..., sinó què, malgrat que a vegades sembli dir-nos el contrari, espera que li diguem, de la forma que sigui, que el seu fill existeix per a nosaltres, que li hem dedicat un temps, que estem esforçant-nos per conèixe’l i que en garantim la seva seguretat física i afectiva, que tenim un projecte per a ell, en definitiva, que ens l’estimem, tot i que també ha de quedar clar que amb aquesta estimació no es corre el risc de que ells siguin tinguts en segon ordre, o pugui minvar l’estimació que senten els seus fills envers ells.
Això ens porta a dos principis fonamentals. El primer seria que la família sempre fa pels seus fills allò que creu millor en cada circumstància, malgrat a vegades s’equivoqui, malgrat a vegades no trobi el camí més encertat, malgrat a vegades ens sembla tot el contrari. El segon, que ningú ha ajudat als pares i a les mares a compartir i a trobar estratègies per abordar les dificultats que comporta fer de pares i mares.
Aquests principis crec que els hem de tenir molt en compte a l'hora d'intervenir. Les experiències que he tingut amb entrevistes han estat diverses, no obstant costa a vegades assimilar quelcom que no rutlla i que cal posar-hi remei. Aquesta és la percepció que n'he tingut que tampoc la puc generalitzar, però davant l'intercanvi d'opinions sobre les actuacions, necessitats...dels nens/es fills/es acostuma a passar. La familia és un element clau per ajudar a aquests infants que tenen necessitats del tipus que siguin. Cal i convé donar-los pautes i recursos i pel que he comprovat, el seu suport és garantia d'èxit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario